Bebé vision percepecion visual

Estimular la visió del nadó

  • Ensenyar des de petits habilitats com: reptar, gatejar, rodar, caminar correctament, saltar de variades formes, córrer, llançar, girar, entre d’altres.
  • Proporcionar experiències de moviment vestibular, amb moviments del cap cap als costats, i endavant – enrere, això ajuda a que tinguin millor ubicació espacial.
  • S’ha d’estimular el moviment dels seus braços en totes les direccions possibles, això els ajuda a dimensionar els espais.
  • Se’ls ha d’ensenyar la lateralitat corporal i direccional, fins i tot al donar-los el biberó cal estimular banda i banda alternant de braç per al correcte desenvolupament dels dos ulls.
  • És recomanable que surtin al parc a caminar i córrer per espais oberts, hem de fomentar molt l’activitat física.
  • Ensenyar-los a desenvolupar habilitats de recerca d’objectes, com els seus joguines, que pugui recuperar-los si és que se li cauen a terra, permetent-li que ho faci per si mateix.
  • Conscienciar els sentits perquè obtingui informació per mitjà de l’oïda, l’olfacte, el tacte i l’autopercepció.
  • L’oïda o sentit de l’audició, per exemple, permet diferenciar sons, localitzar i detectar obstacles i identificar persones i objectes.
  • Incentivar-ho a que prengui objectes per desenvolupar el tacte i el reconeixement dels objectes per mitjà d’aquest sentit, prenent el seu xumet, etc.
  • A través de cançons i jocs, animar el nen a picar de mans als compassos.
  • Ensenyar a explorar les joguines amb les dues mans.
  • Crear espais perquè explori; proporcionar òptims contrastos visuals i resposta auditiva; incloure joguines i materials amb característiques sensorials que el nen apreciarà (per ex .: joguines brillants reflectants, joguines amb vibracions i joguines sonores de fàcil activació que donin una resposta auditiva).
libros

Normes d’higiene visual per a lectura i escriptura

En el procés d’escolarització, són moltes les estones que els nens estan treballant en tasques que requereixen un màxim rendiment visual en visió propera. Per facilitar aquest tipus de treballs hauríem de tenir en compte una sèrie de paràmetres englobats dins de les següents normes d’higiene visual:

  1. Les fonts de llum s’han de col·locar de manera que evitin enlluernaments i reflexos molestos. Les mesures a tenir en compte serien:
  • Disposar d’una il·luminació ambiental homogènia de llum difosa ni massa forta (que debiliti els contrastos) ni massa feble.
  • Equipar les finestres amb un dispositiu de cobertura adequat i regulable.
  • Valer-se de focus de llum complementària que il·luminin correctament la superfície de treball (llum incident de l’esquerra per a dretans i viceversa per esquerrans per evitar fer-se ombra).
  • Evitar els contrastos de llum entre la zona de treball i l’entorn.
  • Augmentar l’angle de la font de llum respecte a la línia principal de mirada, de manera que la llum no incideixi directament als nostres ulls.
  1. Inclinar el suport de paper uns 20⁰ respecte a l’horitzontal per facilitar la lectura.
  2. Mantenir un REVIP (reflex visuo-postural) o distància de treball adequat. Estipula que la distància entre els nostres ulls i el paper ha de ser equivalent a la distància entre el colze i la punta dels dits.
  3. El seient de treball haurà de ser estable, proporcionant a l’usuari llibertat de moviments i procurant una postura còmoda. En el cas dels nens és important que adoptin una postura correcta (evitar inclinacions de cap excessives i desviacions de l’esquena pronunciades) permetent que toquin el terra amb la planta dels peus mantenint les cames flexionades amb una inclinació de 90º.
  4. Quant a la taula de treball, són preferibles els colors clars (que proporcionen contrastos adequats) i mates (per evitar reflexos).
PILAR_BERGARA

Pilar Vergara: “El pegat i la cirurgia no són el millor tractament per a l’ambliopia i l’estrabisme”

Un error no es converteix en veritat pel fet que tot el món ho cregui. Amb aquesta frase de Gandhi comença el nou llibre “Estrabisme i ull gandul. Mites, llegendes i veritats” de Pilar Vergara i resumeix molt bé l’objectiu d’aquesta publicació: compartir les últimes novetats en el camp de les ciències de la visió i mostrar a pares i professionals els tractaments nous i més efectius per tractar l’ambliopia i l’estrabisme.

Amb un llenguatge amè i senzill d’entendre, tot i la complexitat de la matèria, i carregat d’emotives històries de pacients que, gràcies a aquestes innovadores teràpies, la seva vida va fer un gir de 180 graus. El llibre pretén desmuntar velles creences i fer veure que el pegat i la cirurgia no són ni la millor opció, ni la més efectiva, en el tractament de l’ambliopia i l’estrabisme, i que existeixen millors mètodes, menys invasius, i amb resultats científica i clínicament avalats.

Aquesta albacetenya és una de les optometristes comportamentals més destacades a nivell nacional i internacional. A més, és secretària i sòcia fundadora de SIODEC. El passat mes de setembre va ser guardonada amb el prestigiós premi internacional Bastien -que atorga la Optometric Extension Program de USA- en reconeixement als 25 anys de la seva carrera professional, expandint l’Optometria de forma internacional.

La passió i la vocació per la seva professió es veu a simple vista en el seu dia a dia, i queda reflectida a través de l’afecte que denota la seva veu al parlar del seu treball i del seu mentor, el doctor Robert Sanet, qui ha estat un gran suport per a la realització d’aquest llibre i al llarg de tota la seva carrera professional.

Pocs entrevistats m’han transmès com ella la importància del seu quefer d’una manera tan sincera i compromesa. Potser aquests valors -proximitat, entusiasme i grans dots comunicatives- siguin la seva arma més poderosa per aconseguir el seu objectiu: divulgar i conscienciar la població dels beneficis i bondats de l’optometria comportamental a tot el món.

 

– Què és un optometrista comportamental i què us diferencia dels òptics optometristes convencionals?

És la ciència encarregada de detectar, prevenir i tractar problemes visuals relacionats amb l’eficàcia i el rendiment visual, a més del processament de la informació visual.

Per a això, cal realitzar una avaluació visual que va molt més enllà de l’agudesa visual i de l’error refractiu. És analitzar com la persona utilitza la seva visió en la seva vida, d’una forma molt més global.

Per tractar els problemes disposem de diferents eines de treball, com a lents de rendiment per a prop, la teràpia optomètrica sintònica i la teràpia visual, d’entre altres. L’optometria comportamental també rep altres noms com neuroptometria, optometria del desenvolupament, optometria de rehabilitació i/o optometria cognitiva.

 

– Aleshores és com si tornéssim a ensenyar al cervell amb la mirada?

Sí, reentrenem cervells a través del sistema visual. L’avantatge que tenim és que científicament s’ha comprovat que el sistema visual està per tot el cervell.

Estem treballant pràcticament en tot el cervell. Per això es produeixen canvis espectaculars ja que la visió està interconnectada amb la majoria d’aquest. Si tu l’obres i intentes no tocar una àrea visual, et trobaràs amb un problema. El que passa és que estem parlant d’un concepte de visió molt diferent del que coneix la major part de la gent, que és “veig clar o veig borrós”.

El nostre model de visió s’allunya molt del model convencional i està enfocat a la neurociència. Quan més estudio la visió, més impressionada em quedo en relació a com estem fets, perquè som éssers visuals. Em sento molt afortunada de tenir una professió que pot ajudar d’una manera tan extensa a molts tipus de problemes.

 

– Tot i la joventut de l’optometria comportamental … Per què és una gran desconeguda a Espanya si aquesta jove disciplina té més de 40 anys?

Això no passa només a Espanya. És a nivell mundial. La optometria comportamental neix als Estats Units de la mà del doctor Skeffington i té la seva explosió en els anys 50 i 60. I no obstant això, als EUA és tan desconeguda com aquí.

La gent que la coneix als EUA està en proporció als seus habitants i el nombre de professionals és baix. I el nombre de optometristes comportamentals en comparació amb els optometristes convencionals també és molt menor.

 

– Per què hi ha reticències perquè aquesta disciplina estigui més estesa?

Hi ha molts factors. El primer és que nosaltres no som metges. A l’estar fora de la medicina sembla que no tenim la mateixa validesa en els nostres els treballs, estudis o teràpies que si fóssim metges.

 

Parlo en línies generals, molts oftalmòlegs estan encantats de treballar amb nosaltres, però tradicionalment aquesta situació és així. Com a gremi, sempre hi ha hagut aquesta rivalitat entre òptic i oftalmòleg, com passa entre el psicològic i el psiquiatra. Sota el meu punt de vista, molts oftalmòlegs tenen cert desconeixement del que fem i estudiem els optometristes comportamentals.

D’altra banda, exigeix ​​una formació molt més àmplia que no acaba mai. I no tothom està disposat a estar tota la seva vida estudiant, gastant molts diners, i viatjant d’un congrés a un altre sense parar.

Molta gent el que vol és guanyar diners el més aviat possible i tenir una vida més còmoda. I si tries la branca comportamental, això no ho trobaràs. Ni és la forma de guanyar més diners ni de llevar-te problemes perquè sempre has d’estar estudiant. És una branca que necessita tenir molta vocació.

 

– Quins reptes té la societat per canviar aquesta situació?

El handicap que tenim és no ser metges. Un altre problema que tenim és que a Espanya l’òptic sempre ha estat un venedor d’ulleres i tots els seus serveis han estat gratuïts. I deslligar aquesta idea del carrer, que l’òptic només vol vendre’t una ullera, és complex. I ens segueixen ficant a tots en el mateix sac, amb tots els meus respectes als meus companys de professió.

Per això em dedico a la divulgació perquè el que trobo dia a dia és molta falta d’informació a la societat. A més de optometrista, sóc mare i em fa molta pena que els pares no tinguin la llibertat de poder escollir el tractament dels seus fills per desconeixement.

 

– Com a secretària de SIODEC, estarà ja preparant el proper congrés que se celebra al maig a Gijón, quants membres té la societat? Quants optometristes comportamentals hi ha aproximadament a Espanya?

En SIODEC som més de 400 membres -entre els nacionals i els internacionals- però això no vol dir que no hi hagi més professionals que no estiguin en la formació, o viceversa. En els últims deu anys el doctor Robert Sanet (el meu mentor) i jo hem format a més de 200 optometristes en aquesta disciplina, encara que només hem posat els fonaments, després cal seguir treballant i formant-se.

 

FORMACIÓ AL BRASIL I A ESPANYA

 

– A Llatinoamèrica hi ha molta activitat en xarxes socials dins del sector. Quina és la situació de l’optometria comportamental allà? Està més desenvolupada l’optometria?

 

No. M’ha costat molt entendre-la. Per exemple a Brasil, i en altres països em consta que també, la carrera d’Optometria no és oficial i les universitats són privades. Tenen moltíssims problemes per poder exercir però tenen moltes ganes i estan fent molta força per canviar aquesta situació. En molts països l’optometria ni tan sols existeix.

No obstant això, a Colòmbia, crec que per la influència dels Estats Units, sempre ha estat un país molt fort a nivell d’optometria. És una carrera que dóna un servei social importantíssim i no sé perquè no està implantada a més països.

 

– Desenvolupa amb el doctor Sanet formació a un costat i a l’altre de l’oceà. Per què escollir Brasil per impartir cursos d’optometria comportamental?

Perquè vam tenir un alumne de Brasil i quan va tornar al seu país va pensar que era idoni implantar allà l’optometria comportamental i em va convèncer per a aquest projecte.

Al Brasil hi ha molt tema mèdic. És una guerra política i estan intentat lluitar amb totes les seves forces i jo els recolzo al 100%. Per al congrés de Gijón vénen més de 20 brasilers perquè volen rebre formació per aprendre i ajudar la població a millorar la seva salut visual. És un país que té 200 milions d’habitants i tota l’ajuda és poca.

 

– El llibre és una barreja de referències científiques però el que més emociona són els testimonis de persones que han tingut estrabisme o ambliopia. Amb quin record es queda?

Em quedo amb el cas de Miguel. Va venir quan tenia sis anys amb un estrabisme fortíssim, d’aparició sobtada, i visió doble. Em quedo amb aquest cas perquè vam fracassar en el primer intent de fer-li teràpia. No vam aconseguir solucionar-ho però els seus pares van confiar en tot el que jo els vaig explicar i es va tornar a reprendre la teràpia amb 13 anys i el resultat va ser increïble. Es un cas que sempre m’ha tocat molt el cor perquè sempre he tingut molt contacte amb la família .

El que també m’agrada d’aquest cas és que mostra que la Teràpia tampoc és una cosa que funcioni sempre d’allò més bé. Són molts els factors perquè el tractament funcioni, com en qualsevol altra disciplina, no sóc una persona que m’agradi fantasejar, el que explico és la veritat.

 

– El llibre és una critica de mites i creences arrelades a la societat però alhora és un cant a l’esperança als problemes visuals com l’estrabisme i l’ull gandul. On s’han d’adreçar per trobar informació i optometristes comportamentals?

A la Societat Internacional del Desenvolupament i del Comportament (SIODEC) a Espanya i en aquesta mateixa pàgina hi ha altres enllaços d’altres països.

– Per les històries que explica, no només és un problema de visió sinó un problema de vida.

Jo vaig començar en aquesta disciplina perquè la meva germana petita tenia ambliopia amb problemes d’aprenentatge i fracàs escolar. Aleshores, ja sent optometrista vaig començar a investigar per poder ajudar-la fins que vaig conèixer el doctor Sanet i em va ensenyar el que era l’optometria comportamental. La meva germana va patir molt, igual que tota la família, i les ulleres no eren prou perquè el problema era molt més complex, en el seu cas ella tenia una ambliopia.

Saps? Els problemes visuals són molt més freqüents del que la gent pot imaginar en tota la seva vida. Quan parlem de problemes visuals no parlem de veure borrós o clar. Estem parlant d’una cosa molt més amplia.

 

– Perquè veure és un procés d’aprenentatge.

Escrivint el llibre he après molt, coses molt profundes, com què és la visió binocular. He entès que un cervell binocular no funciona com un cervell monocular. Perquè no són els ulls, és el cervell.

 

– Per això parles en el teu llibre que la suma de la visió dels dos ulls és molt més que dos.

El sumatori dels dos ulls no és el doble d’informació, és molt més. El cervell treballa diferent quan fas servir els dos ulls, ja que el teu cervell processa la informació molt més ràpid. És com si fos un ordinador.

Estem parlant d’un concepte neurològic davant d’un concepte ocular. Amb l’estrabisme i l’ull gandul es té un concepte purament ocular on es dóna importància a l’agudesa visual i com a molt a la visió en 3D. El que he descobert estudiant, i m’ha semblat fascinant, és que estem parlant d’un cervell binocular o un de monocular i funciona de forma molt diferent. Una persona amb un cervell monocular està a anys llum del seu potencial que si tingués un cervell binocular.

 

– Després de quatre anys dedicats a escriure aquest llibre, s’ha deixat alguna cosa al tinter? Afegiria alguna cosa més?

Moltes coses, però especialment una. Jo dic en el llibre que el pegat no hauria de ser l’opció més escollida perquè no és la millor opció, està obsolet i ha de ser reemplaçat posa mètodes actualitzats i més eficients.

Ara han sortit investigacions de afirmen que el pegat és nociu i perjudica per restablir l’equilibri binocular. Ja no només parlem que el pegat no sigui el mètode més eficient, sinó que les noves investigacions diuen que fins i tot és una interferència per poder recuperar la vista.

 

– Hi ha límit d’edat per a tractar l’estrabisme?

No hi ha límit d’edat per tractar-lo i es pot desenvolupar en l’edat adulta. Lògicament, com més aviat ho tractis, millor. La clau és la motivació i posar-te en mans d’un bon professional. Això sí, no tots els optometristes comportamentals tracten l’estrabisme i l’ambliopia ja que hi ha moltes especialitats.

 

– ¿El component “motivació” és important en les teràpies?

No és important, és crucial, perquè requereix molta pràctica a casa. Hi ha gent que fracassa perquè no segueix les teràpies. Es pot tractar amb èxit a un pacient amb estrabisme i ambliopia a qualsevol edat.

 

– Des de quan es pot avaluar la visió d’una persona?

Es pot avaluar la visió des que neix, encara que solem recomanar el primer examen als sis mesos. Hauria de ser obligatori que tots els nens passessin un examen visual abans de l’any de vida per a detectar qualsevol tipus de problema el més aviat possible. Aquest tipus d’exàmens haurien de ser realitzats per un especialista en visió binocular infantil.

I als 2 anys i als cinc anys fer una altra revisió completa – abans que el nen comenci a l’escola amb la lectoescriptura- per assegurar-nos que tenen les habilitats visuals requerides per a l’aprenentatge.

 

– Com podem detectar l’estrabisme i l’ambliopia?

Només es pot detectar passant els exàmens visuals perquè una ambliopia no es pot veure d’una altra manera. I un estrabisme, fins que és evident, hi ha molts angles que no es veuen específicament.

 

– Quina és la teva visió professional? El motiu pel qual lluites dia a dia?

Donar a conèixer i difondre aquests coneixements a la població i formar altres professionals perquè desenvolupin aquesta disciplina, ja que així podem ajudar a molta més gent que si només estic a la meva consulta. El meu mentor americà, Robert Sanet, diu que vol canviar un milió de vides i jo estic d’acord amb ell.

EL_TDAH_no_existe_sanet

“Diguem com veus i et diré com ets”

Robert Sanet, doctor en optometria, pioner de l’optometria comportamental

Miri’m als ulls. Així? Bé. Ara segueixi mirant-me només a mi: quantes ampolles hi ha sobre la barra del bar al fons a la meva dreta?

A veure … No desviï la mirada! Ha de poder comptar-les només amb la seva visió perifèrica sense deixar de focalitzar-se en mi. Si vol jugar al Barça, o té una gran visió perifèrica o acabarà sempre a la banqueta.

Doncs no sé quantes ampolles hi ha. Hi ha 24. Els seus ulls estan veient les ampolles, perquè vostè és hipermetrop i astigmático, però també tenen una bona visió. La calibre quan em mira.

Porto ulleres, però me’n surto. Però mai ha exercit la seva visió perifèrica i, per això, quan focalitza en mi, encara que els seus ulls també registren la informació de la barra, col·lapsa la perifèria i el seu cervell no és capaç de processar-la: hi ha 24 ampolles.

Ja millorarem. Si fes exercicis per reentrenar seu cervell, no només milloraria el seu futbol, ​​bàsquet, golf o tennis … Canviaria tot en la seva vida, perquè canviaria el seu cervell.

Com ho sap? Recorda a James Dean?

Menys que les noies. Tenia un defecte de visió que li conferia una mirada inoblidable, però també una personalitat terriblement insegura que li feia desgraciat, encara que així despertés l’instint maternal de senyores i senyoretes.

 

Som com mirem? El 70 per cent de l’activitat neuronal es consagra a interpretar la informació visual, per això acaba determinant la nostra visió de nosaltres mateixos i del món i, a la llarga, tota la nostra personalitat.

 

¿Encara que no pateixis defectes visuals? El cervell és plàstic: acaba sent el que fa i deixa de ser el que no fa. Els miops solen ser introvertits, bolcats en el seu món interior; els hipermetrops acostumen a ser extravertits. I després hi ha genis com Messi, Nadal o Gasol amb una extraordinària anticipació neurovisual.

Ho observa en els seus pacients? Ho he patit: jo era un noi acomplexat que suspenia tot i al que no donaven feina, i em costava fins i tot conduir. Tots pensaven a l’escola que era curtet, i al final fins i tot jo mateix vaig acabar per convèncer-me.

Com va arribar a doctor optómetre? Fins als 24 anys la meva mala visió em feia rendir molt per sota de les meves capacitats. Vaig anar a un optómetra, el doctor Schrock, que amb una teràpia d’exercicis visuals, en vuit mesos – dos dies a la setmana en consulta i quaranta minuts al dia a casa- va canviar la meva vida. I vaig decidir fer-me optómetre.

Tenia vostè malament la vista? El hardware, “la vista”, la tenia i la tinc estupenda, però em fallava “la visió”, el software: el meu cervell no era capaç d’interpretar la informació visual que li arribava. Encara que els meus ulls llegien, jo no m’assabentava del que llegia. Ni podia recordar-ho. I sabia quin era el seu problema? Vaig trigar 20 anys a descobrir-ho. Com jo, hi ha milions de nens, joves i adults que no estan rendint el que podrien perquè, tot i que gaudeixin d’una vista estupenda, tenen defectes de visió remeiables amb teràpia per reeducar el seu cervell i llegir i escriure i entendre i memoritzar el que llegeixen.

Es pot millorar la visió d’adult? Abans es pensava que el cervell només era reeducable fins als set anys, però avui sabem -ho comprovo a diari- que és modelable des del bressol fins a la tomba. És com aprendre idiomes: més fàcil als set anys, però als 70 també pots i amb l’avantatge de ser madur per tenir mètode i persistir.

Bones notícies. Trobareu exercicis a internet, i hi ha optometristes -a Catalunya té l’ACOTV, i a Espanya també n’hi ha excel·lents- que l’ajudaran a realitzar-los. Però per millorar la seva visió perifèrica no jugarà com Messi.

Què aconseguiré? Amb exercicis d’anticipació visual, seguiment, coordinació mà-ull o d’equilibri visual, entre d’altres, aconseguirà ple rendiment en les seves capacitats esportives.

Vostè ho aconsegueix? Entreno ara a diversos atletes d’elit perquè, a més, realitzen el seu potencial visual, i ja vaig ser el optómetre de l’equip de voleibol que va guanyar l’or a Barcelona. Per això, li dic que Messi és un geni: l’he vist jugar, i la seva anticipació visual és diabòlica.

I si vull aprendre lectura ràpida? També podrà, però, sobretot, l’optometria comportamental obté grans resultats en corregir problemes de lectura, equilibri, connexió ull-mà, escriptura, memòria visual o anticipació.

S’està entusiasmant. És que vam aconseguir el miracle de retornar la confiança a nens que es creuen els rucs de la classe i només tenen un petit problema neurovisual. Per això em sento tan útil.

I la cirurgia correctora per miopia, hipermetropia, astigmatisme …? És meravellosa al 97 per cent dels casos, però l’altre 3 per cent pot acabar patint greus problemes.

Entrevista a Robert Sanet, expert mundial en Optometria Comportamental

Robert Sanet

“Entrevista a Robert Sanet, expert mundial en Optometria Comportamental”

Després d’anys d’activitat clínica, Robert Sanet va decidir tancar aquesta etapa i dedicar-se a la docència i a la divulgació. És habitual la seva participació en cursos, congressos, conferències arreu del món. En el seu currículum hi figuren altres activitats, com el fet d’haver treballat per a diversos equips olímpics dels Estats Units per a la millora del rendiment visual dels esportistes d’elit. Se’l considera un innovador de l’especialitat.

 

Teresa Roldán / Albacete

Robert Sanet, un dels millors especialistes mundials en Optometria Comportamental i Teràpia Visual, està aquests dies a Albacete, per a impartir elcurso d’Alta Especialització en Optometria Comportamental i Teràpia Visual que ahir es va iniciar a la capital, de la mà de l’experta Albacete Pilar Vergara. Nord-americà, Sanet porta temps dedicat a la docència, a impartir cursos i xerrades per tots els racons del món, tot i que ha treballat al servei de diversos equips olímpics millorant el seu rendiment visual.

És la primera vegada que visita Albacete?

Ja he estat en altres ocasions a Albacete, per dues raons: perquè tinc família espanyola vivint aquí, i també ajudant a Pilar Vergara, que s’ha format amb mi, en el tractament d’alguns pacients.

 

A Albacete aquesta disciplina és desconeguda ¿M’imagino que no passa això als Estats Units d’on vostè prové?

No, allà és molt més coneguda que a Espanya, on l’optometria Comportamental és una especialització relativament jove que només s’imparteix a centres privats.

 

Tinc entès que la teràpia visual pot ajudar a molts nens amb fracàs escolar no diagnosticats correctament. És així?

Sí, el 80% dels nens amb problemes d’aprenentatge tenen problemes visuals que contribueixen a aquest problema. No obstant això, primer cal diagnosticar cada cas per veure si el problema d’aprenentatge del nen és degut a un problema visual. Si la resposta és positiva la teràpia visual pot ajudar en pràcticament tots els casos. Quan parlem de problema visual no parlem de problemes de vista, sinó de processament del que veiem. I una de les claus per poder fer aquesta detecció es per símptomes.

 

Quins són els símptomes que als pares poden fer-li pensar que el seu fill té un problema neurològic de mal processament del que percep?

Per exemple, si el nen perd el lloc quan veu, si se salta paraules, si confon paraules que són similars, si té dificultat per recordar el que llegeix, la probabilitat que l’infant tingui problemes visuals que estan interferint amb l’aprenentatge és molt alta, i en aquest cas, amb la teràpia que ofereixen els optometristes comportamentals se’l pot ajudar molt, perquè hi ha nens als quals les paraules se li mouen de la pàgina, la veuen doble o borrosa. La llista de principals símptomes és molt llarga per enumerar-la.

 

Només els especialistes en Optometria Comportamental s’ocupen de diagnosticar els casos en què la funció visual està relacionada amb problemes d’aprenentatge? Hi ha algun centre públic a Espanya que imparteixi aquesta disciplina?

Sí, perquè els oftalmòlegs s’ocupen de les patologies visuals i els optometristes comportamentals de la funció visual. A Espanya no hi ha cap centre públic ni Universitat que imparteixi Optometria Comportamental, com sí passa als Estats Units, que els hi ha tant públics com privats.

 

“El 80% dels nens amb problemes d’aprenentatge tenen problemes visuals que incrementen aquesta dificultat”

 

Són pocs els especialistes titulats en Optometria Comportamental i Teràpia Visual a Espanya?

Sí, som pocs, encara que gràcies a aquests cursos que estem impartint tant a Madrid com a Barcelona des de l’any 2004, tot i que també es fan altres per part d’altres organismes també privats, i a l’existència de la Societat Internacional d’Optometria del Desenvolupament i el Comportament (SIODEC), ja ens hem ajuntat i som més de 200.

 

Pel que sembla molts nens amb un diagnòstic d’hiperactivitat i dèficit d’atenció, podrien estar mal diagnosticats i tenir el seu origen en un problemes de la funció visual?

Així és, hi ha un estudi americà molt potent en el qual s’ha invertit molts diners que mostra que hi ha una relació entre el que es denomina insuficiència de convergència i dèficit d’atenció.

 

“Si un nen es salta paraules o confon les similars, la probabilitat que tingui problemes visuals que afectin al seu aprenentatge és alta”

 

La teràpia visual també s’ocupa d’altres patologies com l’estrabisme i l’ull gandul. Consideren que en el primer cas la cirurgia és un obstacle per a la recuperació del pacient tractat per la vostra especialitat?

Es pot tenir èxit amb la teràpia visual en pacients que amb estrabismes encara que s’hagin sotmès a una cirurgia, però és més fàcil si no s’ha sotmès a una intervenció quirúrgica. Com més cirurgies hagi més difícil resulta la rehabilitació neurològica del pacient, però no vol dir que no es puguin aconseguir resultats positius.

 

És possible la rehabilitació a un pacient gran amb teràpia visual, perquè sempre hem sentit que no?

Sí que és possible, no és cert que una persona per ser gran no pot millorar amb teràpia visual, perquè aquestes afirmacions que tots hem sentit en algun moment no estan basades en la ciència.

 

És cert que les persones amb estrabisme no veuen en tres dimensions o és una fal·làcia?

Sí, és cert, encara que hi ha un percentatge petit de pacients estràbics operats que si veu en tres dimensions després de ser intervinguts, però sense avaluar cada cas no hi ha manera de saber-ho. La major part de les cirurgies de estrabisme serveixen per a solucionar un problema estètic, perquè ull es vegi recte, però no cura la funció visual, tot i que és cert que algunes vegades sí que els pacients operats d’estrabisme veuen en tres dimensions, encara que és un percentatge petit.

 

Com poden els pares saber si el seu fill o filla veu o no en tres dimensions?

No hi ha manera de saber-ho si no es fa un test específic per a això. Cal aclarir que veure en profunditat i en tres dimensions no és el mateix.

Lynn-hellerstein

Lynn Hellerstein: “Els optometristes comportamentals canviem la vida de les persones cada dia”

Ens trobem a Gijón en la quarta edició del congrés internacional de SIODEC. El nivell del programa es veu de lluny. I mai millor dit. La optometrista nord-americana Lynn Hellerstein s’acosta a la taula on estic asseguda aprofitant un descans del curs, previ a la trobada, que està impartint als assistents sobre El poder de la Visualització perquè li faci aquesta entrevista. Els seus ulls clars brillen al parlar de la seva professió i dels resultats que ha obtingut amb els seus pacients, després de més de 30 anys d’experiència clínica. Lynn parla anglès però els seus gestos expressen millor que les seves paraules el que vol transmetre.

Entre les seves publicacions més destacades -i molt recomanables- es troba el guardonat llibre See it, Say it, Do it! (2012), que analitza el procés de visualització i els seus problemes a nens, o 50 Tips to Improve Sports Performance (2013), que proposa diversos exercicis per a la millora de la visió Esportiva. També és autora de diversos articles científics i divulgatius en publicacions especialitzades als Estats Units. Parlem amb ella del seu llibre, la seva trajectòria i sobre la vida, ja que sobre això últim sempre són ben rebuts uns bons consells.

 

– Abans d’entrar en matèria, ens pot explicar què és la visualització? – La visualització, sovint, s’explica com ser capaç de fer una visualització en la teva ment però és molt més que una imatge. Realment és una aproximació multisensorial a les imatges. Així que quan tens una experiència pot ser que vegis una imatge, que sentis un so, que sentis el vent, que sentis en el teu cos, oloris una olor … Realment la visualització implica totes les vies sensorials.

 

– Què cal fer per tenir una bona visualització? – Tothom té la capacitat de visualitzar. Per a alguns això és més fàcil i per a altres és una mica més complicat però hi ha tres passos fonamentals que et poden ajudar a visualitzar. El primer pas és estar relaxat, el segon pas és una respiració profunda i el tercer pas és construir la consciència.

 

– Quina idea principal està darrere del seu treball i llibre “El veig, ho dic, ho faig”? – Tu tens una idea que has de veus en el teu cervell, després l’has de verbalitzar a través del llenguatge i després la poses en moviment, en acció. Per exemple, en els esports, tu veus al teu cervell que estàs actuant com si fossis un atleta d’elit. Tu ho dius en forma de llenguatge: “Sóc un atleta magnífic”. I fes-ho es refereix als passos intermedis que has de posar en funcionament per realitzar-lo, des del punt de vista pràctic.

 

– Quins són aquests passos? – Creem el que anomenem el Pla d’Acció. Per exemple, un nen ha de fer els deures a casa però no li agrada fer els deures. Llavors, el primer que fem és una visualització: Com seria si tu haguessis acabat ja els teus deures? De manera que el nen s’imagina que ja estan fets. Així que el veu, ho diu: “Ja ho he fet”. I llavors, “fer-ho” vol dir començant per l’últim pas: “Ja he acabat” … Quins són els passos anteriors per haver aconseguit aquesta meta?

Per exemple, acabar les matemàtiques, llegir de la pàgina 5 fins a la 10, estudiar el lletreig, seure a fer els deures a una hora determinada … Així que li posem hores i dates de la mateixa manera que les grans empreses tenen una visió del seu projecte, una missió que ells verbalitzen i el pla d’acció és com aconseguir la teva visió. Així que imagina el que significa donar als nens aquestes eines en unes edats tan primerenques, eines per estar més organitzats i estar més contents sobre el que estan fent.

 

– Quin és el resultat d’aquest mètode? Ens pot posar un exemple? – La Grace era una nena amb molts problemes d’aprenentatge. Ella no podia fer els seus treballs, no volia fer els deures ni teràpia visual i la mare estava desesperada amb la situació. Nosaltres vam fer una visualització amb la Grace i en aquesta visualització la nena es veia amb els deures ja acabats. I li vaig preguntar: “Grace, això com és per a tu?” I la nena va contestar: “Jo sóc responsable”. Així que el va veure i ho va dir.

Després ens vam asseure amb la seva mare i la petita i van escriure un esquema de totes les coses que ella ha de fer al matí i a la tarda quan arriba de l’escola. I aquesta llista es va convertir en la llista de responsabilitats de la Grace i ella anava signant amb les seves inicials cada vegada que feia una d’aquestes activitats i s’enfadava si la seva mare havia signat algun d’aquests requadres per ella. La Grace sabia que era la seva responsabilitat i el seu treball. I la nena va escriure bona feina en la part superior del full, tot i que “treball” el va escriure invertit i cap a l’esquerra.

Estava tan contenta de poder portar la seva carpeta de responsabilitats, el seu full de registres, i estava tan contenta de ser responsable del seu treball que en aquest procés es va fer responsable del seu treball i ara mateix ho està fent sola.

 

– Llavors podem afirmar que la motivació i la intenció és clau per aconseguir l’èxit en la teràpia visual? – Sí, és una de les parts més importants: fer a la gent responsable de les seves pròpies accions. Guanyar. Pots ser molt bon estudiant però si et veus a tu mateix com algú que no és molt llest … Això t’impactarà i impedirà que rendeixis a la vida al teu màxim potencial. I si no ets molt bon estudiant però tens molt bona actitut, i penses que ets molt intel·ligent, seguiràs intentant-ho i en el procés de seguir intentant-ho aprendràs i acabaràs tenint èxit. Guanyar confiança de manera que puguin tenir èxit ja que molt sovint se senten molt frustrats. Els nens amb problemes d’aprenentatge se senten avergonyits i -sovint- es rendeixen i tiren la tovallola. Així que la programació en les seves ments és molt important per a l’escola, per als esports i per a la vida.

 

– Quines patologies poden ser conseqüència d’una mala visualització? – Molts dels nens i adults que veiem no són capaços de fer visualitzacions o no són capaços d’utilitzar les eines adequadament o les utilitzen de forma molt negativa. Per exemple, un atleta es visualitza fallant quan va a donar un cop de peu a la pilota. Si és molt bo en visualitzacions però és molt negatiu… Si segueixes pensant que fallaràs, que fallaràs, que fallaràs … Acabes fallant. Així que molta part de la nostra teràpia és ensenyar a la gent com jugar amb les seves pròpies imatges mentals de manera que siguin poderoses i que els ajudin per a l’aprenentatge i per a la vida.

 

– Durant el curs previ al congrés de SIODEC ha dit que l’únic que podem controlar en la vida són els pensaments, ens ho pot explicar? – Molts de nosaltres pensem que podem controlar moltes coses en la nostra vida. Pots controlar els teus fills o el que passa en la teva vida però en realitat l’única cosa que realment podem controlar en la nostra vida són els pensaments en la nostra ment.

 

– Com influeix en l’aprenentatge? – El primer que hem de recordar és que la visió està en el cervell. Si mirem com la gent llegeix, els bons lectors no veuen les lletres impreses en el paper. El que veuen és una pel·lícula del que està succeint dins del seu cap, però això no passa per a tothom. Quan una persona et diu que llegir és super avorrit és perquè, el més segur, és que no estan aconseguint veure aquesta pel·lícula o aquestes imatges dins del seu cervell. Només veuen les fulles impreses en el paper i les impressions en el paper són avorrides.

Llavors, tu pots ajudar a ensenyar a una persona a què aquestes lletres impreses en el paper es converteixin en una pel·lícula dins del teu cervell. Per exemple, podem ajudar els nens amb l’ortografia veient en una pantalla mental com s’escriu la paraula i lletrejar, o per recordar les dades matemàtiques més bàsiques o com es poden calmar i relaxar abans de fer un examen.

Molts nens tenen ansietat abans dels exàmens. I encara que se saben les assignatures i el tema, just quan es posen en aquesta situació d’ansietat no poden demostrar-ho. Utilitzant la visualització poden baixar aquest nivell d’ansietat i, llavors, accedir a la informació que hi ha al cervell i demostrar-ho en l’examen.

 

– Aleshores, reentrenem el cervell amb la mirada? Estem reentrenant el cervell constantment i les noves investigacions en neuroplasticitat cerebral ens demostren que podem reentrenar el cervell a qualsevol edat. Hi ha molts estudis que demostren que la relaxació, les visualitzacions, la meditació realment canvien el cervell a nivell estructural i per tant canvien el rendiment i el comportament humà.

 

– Independentment que aquesta persona tingui un problema d’aprenentatge o de visió? Absolutament. Pensa en la gent que ha tingut un ictus cerebral que perd el funcionament d’un braç, una cama o el llenguatge. I aquesta gent pot tornar a parlar i a utilitzar el seu braç i la cama perquè tornen a aprendre o tornen a reconstruir els circuits cerebrals. Així que encara que estiguis diagnosticat amb problemes d’aprenentatge, Trastorn per Dèficit d’Atenció per Hiperactivitat, Autisme … pots millorar el funcionament cerebral d’aquests nens malgrat la seva diagnòstic.

Treballo amb adults amb lesions cerebrals per accidents de trànsit i sovint millorar la seva capacitat lectora, la seva capacitat de fer seguiments, tornar a fer la seva feina, la coordinació ull-mà per als esports … I tot i així segueixen tenint lesió cerebral però milloren. Així que no permetem que les etiquetes ens detinguin, ens parin o ens impedeixin millorar en la vida. Això és la vida.

 

– Tenim l’honor que s’inauguri la IV edició del Congrés Internacional de SIODEC, a més de donar el curs previ al congrés on ha parlat sobre el poder de la visualització Com afecta la visió les commocions traumàtiques en l’esport? – Estem veient molts nens i molts adults que estan patint contusions com a conseqüència de la pràctica d’esports com futbol, ​​beisbol, bàsquet, ballar o que cauen del gronxador al parc. Estem començant a veure nens que ja han tingut dues o tres contusions quan compleixen els nou anys. Estem veient adults que han arribat a tenir fins a 20 contusions al cap i que ara ja no poden tenir cap treball perquè els s’acomiaden de tots però creuen que haurien de seguir practicant esport. Així que hi ha moltes tècniques magnífiques en el camp de l’optometria com, per exemple, les ulleres, els prismes, els tints … I totes aquestes tècniques poden ajudar a aquests pacients a curar-se i a tornar a la vida més normal que tenien abans.

 

– Quins reptes té l’optometria comportamental? – L’optometria té molts reptes i probablement aquests són diferents als EUA que aquí a Espanya. A Estats Units estem ben establerts, tenim molt reconeixement, practiquem la nostra feina amb llicència i de forma habitual però el gran repte és l’educació.

El nostre repte és que els pares i els mestres entenguin que un nen pot tenir problemes visuals encara que el seu agudesa visual sigui del 100%. També fer formació amb metges i que la gent entengui la importància de la rehabilitació visual després d’una malaltia i d’una lesió … Així que penso que el nostre repte número 1 és l’educació de pares i professors sobre la importància del treball en la ruta visual

 

– Com valoraria l’optometria comportamental a Espanya? – Per l’experiència que estic tenint al congrés de SIODEC, el nivell és impressionant. Hi ha gent molt entrenada, molt motivada i amb un nivell molt alt amb ganes d’aprendre. Estic molt contenta amb tot el que estic veient.

I a nivell mundial, quina és la situació de l’optometria comportamental? Al voltant del món, en general, l’optometria encara està a un nivell molt bàsic. En aquest camp, potser els Estats Units, Canadà i Austràlia siguin els més avançats en aquest àmbit, sobretot en credibilitat a nivell social, ja que en molts països ni tan sols existeix el terme “optometria”.

La majoria dels optometristes en aquests països estan treballant d’òptics en lloc d’optometristes, mentre que als Estats Units nosaltres tractem trastorns de l’ull, podem prescriure medicacions i prescriure receptes. Així que hi ha molta diferència laboral d’un país a un altre.

No obstant això, en el camp de la Optometria Comportamental i del Desenvolupament estic molt entusiasma sobre el creixement que està tenint a nivell mundial però, tot i així, necessitem molts, molts, molts més optometristes.

 

– Quins consells li donaria a les noves generacions d’optometristes? – Els consells que els dono als nous optometristes són tres: formació, buscar un mentor o mestre i convertir-te en un optometrista comportamental. És el camp més apassionant i que més plaer m’ha donat que jo conec. Nosaltres vam canviar les vides de les persones cada dia. Així que jo ploro cada dia.

 

Font: http://www.optisoop.com/centro-conocimiento/optometrista-comportamental/

inseguro_vision_robert_sanet

Robert Sanet: “Qui és insegur en la seva visió és insegur en el seu cervell”

Robert Sanet: “Qui és insegur en la seva visió és insegur en el seu cervell”

El gran repte per a mi en el congrés de SIODEC va ser entrevistar al doctor Robert Sanet. Fins fa pocs mesos ni sabia de la seva existència. El vaig descobrir en l’últim llibre de Pilar Vergara i vaig començar a llegir coses sobre ell. Un dels màxims, per no dir el més gran, referent de l’optometria comportamental a nivell mundial. Ara estic davant d’un home proper, intel·ligent, que després de les seves ulleres encara es pot veure aquesta brillantor que reflecteix la il·lusió i els somnis d’un nen al parlar de l’optometria comportamental.

Encara que curiosament, Robert Sanet, o Bob com l’anomenen els seus amics, no va tenir somnis de petit. Us podeu imaginar un nen sense somnis? Era l’últim de la classe, no era bo en esports i li va costar horrors aprendre a llegir. De fet, va aconseguir llegir, que no mirar, el seu primer llibre als 24 anys, quan va acabar el seu programa de teràpia visual. Aquest va ser el seu punt d’inflexió. La seva vida va fer un gir radical i va decidir ser optometrista comportamental per ajudar a persones amb el mateix problema que ell va tenir.

Ara el miro i em pregunto què va fer fins als 23 anys perdut, sense somnis ni autoestima. Jo no m’imagino la meva vida sense llibres. Pel que explica, ho va passar molt malament però a la vista està que no ha perdut el temps des de llavors. Aprofitem un descans en el IV Congrés de SIODEC perquè no es vol perdre cap conferència. En acabar l’entrevista puc dir que no m’ha caigut el mite. Tot el contrari. La meva admiració personal i professional per aquest nord-americà segueix en augment. Com passa amb el cervell, Bob sempre sorprèn mentre aprens alguna cosa nova.

Millor que començar preguntant què és l’optometria comportamental, començarem a parlar del cervell i la visió, que són els veritables protagonistes. Com és possible reentrenar el cervell amb la visió?

Els estudis científics han demostrat que el 75% de la informació que entra al nostre cervell és visual. També les investigacions científiques han mostrat que la neuroplasticitat cerebral, és a dir, que el cervell es pot entrenar, arriba fins a qualsevol edat.

Aleshores, com canviem el cervell?

Ho fem a través de procediments de teràpia visual específics i així reentrenem el cervell i el podem canviar.

Veure és un procés d’aprenentatge?

Sí. És un procés d’aprenentatge. Els optometristes comportamentals el que fem és reentrenar aquest procés perquè sigui més eficient. Llavors, un individu pot agafar més quantitat d’informació i processar-la amb més qualitat i de forma més ràpida.

Fins a quin punt un problema visual pot determinar la personalitat?

Com més segura sigui una persona en el seu espai visual hi ha més possibilitats que tingui una seguretat interna com a persona. El pare de l’optometria comportamental, el doctor Skeffington, va dir una cita molt famosa: “La persona que és insegura en la seva visió és insegura en el seu ego”.

I el futur?

Hi ha un joc complex entre la visió i el medi, ja que no només la visió fa que una persona sigui d’una manera determinada. Els teus pares, la teva família i amics influiran en la teva forma de ser. Però encara que tinguis una família meravellosa, si tu ets insegur a la teva visió, et faràs més insegur com a persona.

No vol dir -necessària i obligatòriament- que si tens una visió pobre siguis una persona insegura. No hi ha una relació un a un, sinó moltes més possibilitats. Per posar un exemple de com pot influir en la personalitat, les persones que són miops són persones més centrades, que li donen moltes voltes a les coses, els agrada més llegir i són persones més internes. Per contra, les persones hipermetrops són, en general, més obertes i perifèriques i és més difícil que es focalitzin en alguna cosa.

Vostè va ser un nen amb problemes d’aprenentatge … Això el va portar a ser optometrista comportamental?

Jo he tingut classes de suport tota la meva vida i tenia una autoestima molt, molt baixa. Creia que no era molt intel·ligent i vaig estar així fins als 23 anys, quan vaig fer un programa de teràpia visual. A partir de fer aquest programa vaig començar a poder llegir d’una manera fàcil, a recordar el que llegia, a entendre millor, va augmentar la meva seguretat en conduir … Tot en la meva vida va millorar.

Quant va durar el seu programa de teràpia visual?

Vaig estar un any per aconseguir tot això.

I fins als 23 anys … Què va fer? Va estar perdut?

Sí, molt. No vaig llegir un llibre fins als 24 anys. Em forçaven a llegir-los però mai en la meva vida havia llegit un llibre fins que vaig acabar la teràpia visual.

Diuen que els nens amb problemes, quan són grans aporten grans solucions. Una de les seves grans aportacions és el programa Sanet Vision Integrator, com el va dissenyar?

A mi també em sorprèn que hagi desenvolupat aquesta eina perquè quan jo anava creixent no tenia somnis. Era l’últim de la classe, sempre fallava, no era bo en esport … Era un nen sense reptes ni inquietuds. Ho vaig passar molt malament. Era molt insegur i tenia l’autoestima molt baixa. Llegir era molt difícil i després de la teràpia visual es va convertir en alguna cosa fàcil i vaig començar a llegir i devorar llibres i a entendre conceptes.

I llavors algú em va dir en un moment: si haguessis de inventar un instrument per fer teràpia visual per ajudar els altres, com ho faries? I així ho vaig crear. Vaig estar entre un any i 18 mesos per desenvolupar-lo.

Va aplicar la seva pròpia experiència, no?

Em vaig poder beneficiar de la meva pròpia experiència per fer-ho. Vaig posar el tipus de coses que em van beneficiar en l’instrument pensant que això podia beneficiar altres també.

Es pot millorar la visió d’un adult? Existeix un límit d’edat o de temps per realitzar teràpia visual?

No, no hi ha límit d’edat. Amb la persona més longeva que he treballat tenia 72 anys i els resultats van ser excepcionals. Però tinc un amic i col·lega molt proper practicant a Israel, que ha tractat a un home de 92 anys. El rang d’edat va des que neixes fins que mors.

Pel que fa a la formació sobre optometria comportamental i teràpia visual que està desenvolupant amb Pilar Vergara, tant a Espanya com al Brasil, què els transmeten els seus alumnes? Existeix un major interès per l’optometria comportamental?

Hi ha un gran interès en aquests moments per la optometria comportamental. Jo em veig a mi mateix com l’espurna però ara està tot cremant. Brasil, Canadà, Espanya, Europa … Tot està cremant i els Estats Units fa molt que ho està fent. És una cosa que està creixent moltíssim en tot el món.

Per què hi ha tant d’interès ara?

Els optometristes per fi han entès el benefici que poden donar als seus pacients a través de la teràpia visual. No només donant unes ulleres i fent que les persones vegin la imatge més clara, sinó que poden canviar la vida de les persones fent un altre tipus de treball.

Això és molt motivador i molt bo per al cor perquè es beneficia el pacient, però també l’optometrista, per la satisfacció que dóna aquest treball. No hi ha major satisfacció que canviar la vida d’un nen o un adult de la forma en què em van canviar a mi la meva.

Quins reptes té l’optometria comportamental?

Molta gent no es llegeix la neurociència. Alguns segueixen dient que les coses que fem no són ciència. Aquest és un dels grans reptes, que acceptin que el que fem és una cosa científic, perquè ho és.

Pot posar un exemple?

És clar. Encara es diu que no es pot tractar a un nen després dels vuit anys amb ull gandul. En l’última dècada la ciència ha demostrat en nombroses investigacions que això no és veritat. I no obstant això, hi ha gent que segueix i segueix dient que això és així. Hi ha una frase que diu: “Es necessita més que fets per canviar la ment de la gent. Es necessita temps “.

Quant de temps?

Ara està canviant! La comunitat mèdica també i estem rebent més referències d’altres àrees i professionals com fisioterapeutes, psicòlegs, metges … El moment és ara però encara hi ha gent que es resisteix al canvi. I això no és així només en l’optometria, sinó en tota la vida.

Quin llegat vol deixar als seus alumnes? Per què vol ser recordat?

Que jo els vaig mostrar una manera de poder canviar la vida dels seus pacients. I també m’agradaria que em recordessin com un bon home.

Visió i conducció

En el IV Congrés de SIODEC ha vingut a parlar sobre la visió i la gent gran Quin paper juguen els optometristes per reduir el nombre d’accidents automobilístics?

La visió és el sentit primari utilitzat al conduir i és el responsable del 95% de les entrades relacionades amb la conducció. Els estudis d’investigació han demostrat que l’agudesa visual només és una petita part i no és el que principalment causa els accidents. Cal mirar altres habilitats visuals, que prediuen aquests accidents.

L’optometrista ha d’avaluar la funció visual, no només l’agudesa visual i refracció. Es necessita fer una avaluació optomètrica d’habilitats necessàries per a la conducció segura com la sensibilitat al contrast, els camps visuals, l’atenció visual i destreses cognitives.

Si es mesura això i trobem problemes, podem fer teràpia visual i millorar aquestes habilitats. I llavors, podrem fer que la gent condueixi més segura. Això és especialment important en la gent gran perquè perden aquestes habilitats visuals.

Stefan-collier

Stefan Collier: “Hi ha un interès enorme per l’optometria comportamental però falta educació”

El programa del IV Congrés Internacional de SIODEC ha estat ple de referents a nivell mundial entre els quals podem destacar a Stefan Collier, pioner a introduir l’optometria funcional i la fototeràpia Syntonic a Europa. Collier és degà de l’Associació Europea d’Optometria Comportamental (BOAF) i un dels impulsors del comitè conjunt creat per aquesta associació i SIODEC per a la formació i el desenvolupament de la fototeràpia Syntonics a Espanya i Europa.

Stefan Collier va rebre per part de la Optometric Extension Program (OEP) el Premi Internacional de Skeffington-Alexander en 2010 i el Premi Armand Bastien en 2002 i 2004. El passat 13 de setembre, en el marc del 7è congrés de ICBO a Birmingham al Regne Unit, va ser guardonat amb el Premi de reconeixement Internacional per la seva trajectòria professional. Al 2011 el Col·legi d’Optometria Syntonic (OSC) li va lliurar el Premi Spitler i un any després, el 2012, va ser homenatjat per l’Associació Europea d’Optometria comportamental (BOAF) amb la distinció “Lifetime Achievement Award-Wave”. Al Congrés de SIODEC, Collier va ser guardonat amb el premi Bob i Linda Sanet, guardó que reconeix alguna contribució al desenvolupament de l’Optometria Comportamental a Espanya o fora del nostre país.

Va desenvolupar la seva ponència el passat 14 de maig a la trobada bianual de SIODEC titulada L’estat d’estar ajustat a una longitud d’ona. Durant la conferència va explicar com i per què es fan servir els filtres sintònics i la tipologia d’entrenaments d’optometria sintònica existents.

A més, va mostrar l’estreta relació existent entre la llum i les persones que pateixen mals de cap i migranyes i el treball que estan desenvolupant en aquests moments. “El futur descobriment dels efectes específics de longituds d’ona en persones que pateixen migranyes amb visió parcial, es poden proveir una aproximació relativament fàcil per tractar una migranya foto-exagerada”, va afirmar Collier a la xerrada.

– Què és l’optometria sintònica o Syntonics?

– Syntonics és una part o divisió de l’optometria comportamental. L’optometria sintònica és passar informació o donar un estímul a través d’ones específiques que nosaltres veiem com a color, però no és un color, sinó una magnitud de l’ona.

És l’estímul de l’ona que dóna directament una resposta al cervell. I dóna respostes directament al sistema neurològic, al sistema nerviós, simpàtic i parasimpàtic per crear un equilibri o sintonia -com el seu propi nom indica- en el sistema visual de base.

– Com afecta la llum al cervell?

– Els ulls capten llum i aquesta passa directament al cervell perquè els ulls estan connectats directament amb ell. És a dir, els ulls són la via més curta que tenen les ones per arribar al cervell. Aquests filtres estimulen la bioquímica del cervell mitjançant el sistema visual.

-Què alteracions podem tractar amb Syntonics?

– La idea és tenir un equilibri o sintonia de la visió en general. Això vol dir que quan fem proves visuals veiem si hi ha algun error en acomodació, convergència, divergència, atenció, oculomotricidad …

Hi ha ones específiques que estimulen o relaxen aquestes zones i poden millorar les fallades detectades en els tests visuals. Un programa de Fototeràpia Syntonic pot millorar habilitats com l’acomodació, la binocularitat i la oculomotricidad.

El podem utilitzar en una gran varietat de casos. Amb miops, persones amb fracàs escolar, casos d’hipermetropia, presbícia o persones que han tingut un infart … No hi ha un límit perquè els ulls capten llum i moltes persones tenen problemes per captar aquesta informació. Quan utilitzem una ona específica, hem de graduar i saber què ona necessita aquesta persona per donar l’estímul que el pacient necessita i veure una resposta directa.

– És eficaç en tots els casos que es recomani la teràpia visual?

– Sí i no. Segons diversos estudis, el 95% obtenen una resposta positiva. En el 3% no es pot dir si hi ha una millora o no n’hi ha i en un 2% restant diu que és pitjor. Per això, els tests optomètrics són molt importants per veure si necessiten aquest estímul. Això vol dir que si no veiem directament la reacció positiva que volem, no serveix.

– És millor començar amb Syntonic abans d’iniciar altres teràpies?

– Sota la meva experiència i pel que he conegut, sí que és millor començar amb Syntonic abans de començar amb altres entrenaments, ja que quan hem fet primer l’estímul d’optometria sintònica és més senzill. És més fàcil per integrar-lo amb la teràpia visual, però no vull dir que no necessitem la teràpia visual després, ja que Syntonic és una part o exercici de la teràpia visual.

– Si tants beneficis té l’optometria comportamental, per què l’optometria comportamental no és tan coneguda?

– En aquests moments no hi ha prou investigacions. L’estímul amb color existeix i s’utilitza en la psicologia des de fa moltíssims anys però no l’utilitzen a un nivell optomètric. El 1933 als Estats Units l’optometria sintònica era una part de l’educació del optometrista. No obstant això, com la llum influeix no només en sistema visual sinó a tot el cos, hi ha persones que l’han posat més en la branca de la medicina i en els anys 20 la medicina no era un camp tan obert.

En aquest moment hi ha un canvi enorme perquè existeixen diferents associacions com The International Light Association (ILA) i més estudis sobre llum en general. El primer gabinet oficial que utilitzava la llum per tractar persones amb diversos traumes es va obrir en 1903. Ara, hi ha un gran interès per aquesta disciplina.

– Com està l’optometria comportamental en el món?

– Hi ha un interès enorme en aquest moment per l’optometria comportamental però falta educació. No obstant això, hi ha moltíssims professionals que volen aprendre de nou i els joves volen desenvolupar-se en aquesta disciplina.

L’optometria sintònica és una guia perquè les respostes terapèutiques són molt positives. A Alemanya, per exemple, hi ha gairebé 600 optometristes que utilitzen la optometria sintònica en aquest moment. Als països germànics aquest camp està més integrat.

I a Espanya?

– Porto visitant Espanya des dels 90 i és una gran alegria veure com creix l’interès de l’optometria comportamental. Estic molt content de veure el camí que s’està recorrent. El públic en general encara no té prou informació per comprendre-la. En els 80 també era així. Hi havia una enorme necessitat de comunicar a la població què era i els beneficis que tenia i no només al públic optomètric. Jo puc afirmar que cada gabinet que fa l’optometria comportamental té èxit i els seus pacients obtenen uns resultats fenomenals.

– I parlant de llum, i immersos en l’Any Mundial de la Llum, coneixem, en general, la importància de la llum sobre el nostre comportament?

– Els egipcis ja sabien que la llum influïa en el comportament. Ara hi ha molts neuròlegs i psicòlegs que tenen un especial interès en conèixer l’efecte que té la llum en el comportament i les diferències entre les diferents ones.

Ara veiem que empreses com Philips, i altres grans companyies, comencen a emprar diferents colors per estimular o relaxar. Hi ha moltíssims estudis per saber per què una persona dóna una determinada resposta a un color vermell o un de blau. L’home necessita la llum i en l’actualitat estem investigant per saber el perquè.

– Quin són els reptes de la optometria comportamental?

L’educació en l’optometria és molt important i necessitem comprendre aquesta qüestió. A la neurologia veuen i demostren amb les seves investigacions que necessitem la llum. En els últims anys hi ha investigacions molt positives i ens trobem moltes portes que s’obren a una gran velocitat. Avui podem veure un ampli ventall d’oportunitats que s’obren en nombrosos camps que van més enllà de l’optometria.

– Què li ha semblat el IV Congrés de SIODEC?

– És un honor i un plaer estar a la cambra congrés de SIODEC i veure el magnífic treball que estan realitzant. Hem de seguir en aquesta autopista perquè anem a una velocitat de 120 i no podem parar. El moment actual és fenomenal.